Dimecres 26

Dimecres 26

Les mans més boniques

Diu una llegenda que hi havia una vegada tres dames molt boniques, que vivien en un palau reial. Un matí, mentre passejaven per un jardí meravellós, ple de fonts i de rosers, van començar a preguntar-se quina de les tres tenia les mans més boniques. La més gran, que s'havia tenyit els dits mentre collia unes maduixes delicioses, pensava que les seves eren les més boniques. La segona, que havia estat entremig de les roses fragants, i les seves mans havien quedat impregnades de perfum, pensava que les seves eren les més belles. I la tercera, la més jove, que havia mullat els dits en l’aigua clara del rierol, i unes gotes li brillaven resplendents com si fossin diamants, també pensava que les seves mans eren les més boniques.

En aquests moments, va arribar una noia al castell per demanar una almoina. I les tres dames reials, lentament i sense voler-ne saber res, van girar cua i se’n van allunyar. Al mig del camí va passar pel davant d’una cabana i una dona, torrada pel sol, i amb les mans fetes malbé pel treball, li va donar pa.

Al cap d’uns dies aquella noia es va transformar en un àngel que va aparèixer davant la porta del jardí i va dir a les tres dames: “Les mans més boniques, noies, són aquelles que estan disposades a beneir i ajudar els altres”.

Pensem en els companys i companyes que tenim al costat, en les persones que ens envolten: en la mesura que puguem, no deixem d’estendre-hi les nostres mans per ajudar-los quan els sigui necessari